Quan era xicoteta el meu iaio em contava una meravellosa llegenda amb la que podia
passar-me hores i hores escoltant-l’ho…

Tot passava propet d’ací, a la nostra Serra de Mariola, on una de les seues muntanyes estava formada per la unió de dos amants. Tan gran era aquella amistat, i aquell amor que creaven tota la vida que existia a la serra, i la protegien.

Feien que nasqueren les plantes més increïbles que ningú podia imaginar; plantes curatives, sanadores, que florien a cada raconet de la serra. Hi havia més de 1200 espècies com el timonet, romeret, l’hipèric o la sàlvia; algunes inclús no es troben a cap altre lloc del món.

Estimaven la terra i els éssers que allí l’habitaven; feien que els rius brotaren, els arbres creixeren alts i forts, amb unes arrels ben profundes; que els voltors volaren lliures, ben alt perquè pogueren veure tota la immensitat que la serra de Mariola tenia.

Tots els éssers eren especials i respectats; des de la raboseta que corria entre els arbres, el conillet que s’amagava als raconets per fer coveta, fins a la xicotiua papallona…

Però un dia, la mare terra es va ficar molt malalta, hi havia llocs al món on ningú cuidava de les serres, ningú cuidava dels animals, ni dels rius ni dels mars, tot al contrari…
La vida, la natura i tot allò que hauria de ser sagrat, era destruït.

La mare terra estava tan dolguda, tan maltractada que tremolava, tremolava de por, d’impotència i de patiment…

Tant va tremolar que va fer que la muntanya formada pels dos amants es partira en dues parts, separant-los.

Quan la pols se’n va dissipar, el silenci a la Serra de Mariola va ser sepulcral.
Els voltors van deixar de volar, els rius es van assecar, les plantes es van quedar sense sàlvia, les flors es van amagar per por a ser destruïdes, els animals van fugir atemorits i tota la serra es va endinsar en la foscor. No quedava cap senyal de vida.

Els dos amants obriren els ulls, adolorits i amb una por immensa en veure tota la serra quieta, destruïda i buida. I van contemplar com el fort terratrémol els havia separat per a sempre…
Respiraren, es miraven des de lluny transmitent-se tota la tendresa i la fortalesa que en aquells moments necessitaven, i junts a poc a poc van començar a cridar a tota la serra…

Amb incertesa van anar raconet per raconet de la Mariola preguntat i assegurant-se que tots estaven bé; tranquil·litzants als rius, abraçant a les rabosetes, donant esperança als arbres i llum a les plantes…
I entre tots, amb una forta unió feren que la serra tornara a poc a poc a renàixer.

I encara que els dos amants tenies que estar separats, el seu amor es va fer més fort, més gran i més viu…

Recorde que el meu iaio em contava que encara que siga quasi imperceptible, que semble imposible; si observes any darrere any el Barranc del Cint podràs veure que cada vegada està més junt…

Els més majors de la zona ho saben tot, saben que són els dos amants que lluiten per estar un poquiu més a prop cada dia, per tornar a estar junts i per tornar-se a abraçar.

I conte contat ja s’ha acabat…